Crítica de «Els encantats» [CAT]

«Els Encantats» és un retrat intimista d’una mare que ha d’aprendre a lidiar amb el fet de compartir la seva filla

Seguint l’estela de Carla Simón i del seu estil costumbrista, arriba Elena Trapé amb el seu «Els Encantats», una pel·lícula escrita per la mateixa Trapré junt amb Miguel Ibáñez Monroy, protagonitzada per la sempre encertada Laia Costa, a la que coneguèrem fa més d’una dècada a «Polseres Vermelles».

Fa un goig enorme veure a Costa muntar la seva carrera al voltant de projectes de caràcter més independent, sigui a nivell nacional com «Cinco Lobitos» (amb la que va guanyar el Goya») o internacional, com la ben rebuda «Only You» al Regne Unit o la trencadora «Victoria«, pel·lícula alemanya rodada en un únic pla secuencia real.

Anava jo, aleshores, predisposat al cinema, doncs Costa s’està convertint en una d’aquelles actrius la cuál la seva implicació en un projecte comença a ser garantia de qualitat. Em vaig alegrar encara més quan un cop arribo a la sala del Cinema Verdi de Gràcia, veig que és gairebé plena. Sí, es cert que l’edat mitja era de 60 anys i que jo amb els meus 21 semblava fora de lloc, però ¡què maco veure que el cinema indie català té tant suport!

Vaig acomodar-me a la meva butaca i vaig obrir-me a que Trapé em sorprenguès, tenint en compte que no tenia ni idea de la premisa del film.

Sinopsis

«Els Encantats» és un retrat intimista d’Irene, una barcelonina que s’acaba de separar de la seva parella amb la que té una filla. La pel·lícula segueix a Irene durant els dies en que la nena serà a casa del pare per primer cop, que, incapaç de quedar-se a Barcelona sabent que la seva filla està a pocs quilòmetres d’ella, decideix marxar al poblet de la seva familia, a prop dels pirineus catalans.

Crítica

Imagino que el principal reclam de «Els Encantats» és com tracta el tema de la maternitat. Ma mare, que va veure el film amb mi, em va explicar com ella s’havia sentit molt reflectida en la Irene. A mí el que m’agrada de «Els Encantats» és la capacitat de storytelling que té Elena Trapé. El guió triomfa gràcies a petites converses i encertats comentaris que ens permeten conèxier millor a la Irene. És una pel·lícula de petits gestos, matissos, paissatges i contemplació. Diria que és quasi meditativa. De fet, un cop vaig sortir de la sala vaig comentar com podria haver-me passat cinc hores més seguint la història a través de la mirada de la Trapé.

Destaco la direcció i la fotografia, ja que com dic, és un producte que va més enllà de la seva premisa (que no deixa de ser interessant, per suposat). Es una obra d’art en si mateixa, en els seus plans, en la seva paciència, en els seus silencis.

Si a més de tot això afegeixes personatges carismàtics i divertits com el que interpreta Pep Cruz, ja tenim un còctel que funciona a la perfecció.

---